Traductor

diumenge, 5 de juny de 2011

Tracks del Diable non-stop

La Moleta, que últimament està a tot arreu, també ha estat present en aquesta exigent prova de btt celebrada a Torelló el dissabte 4 de juny. En aquest cas he estat jo, Liberto, l'únic representant del club. Segur que en properes edicions s'animarà algú més.
Bé, per resumir una mica com ha anat la cosa us diré que ha estat la cursa de btt més dura en la que he participat i les condicions en les que s'ha desenvolupat encara l'han fet més dura. Els Tracks del Diable, per aquells que no ho coneixen, són una serie de recorreguts amb btt a realitzar en diferents etapes, com ara els Pedals de Foc, d'Occitània, Cister, etc. La Non-Stop és un format de cursa en que es fan totes les etapes del recorregut original dels Tracks del Diable però, com el seu nom indica, sense parar. Amb sortida i arribada a Torelló els Tracks del Diable comparteixen part del recorregut amb marxes tant conegudes com la Cabrerés. En total aquesta segona edició de la Non-Stop acumulava 185 km i més de 5500m+.
Una vegada situats anem a la faena. Vaig sortir de Tortosa divendres sobre les 7 de la tarda, 3 hores de cotxe sopar i dormir a la furgo en un lloc habilitat que l'organització havia preparat per tots aquells que anàvem amb campers i autocaravanes. Sobre les 4 de la matinada em vaig aixecar per menjar tot el que el cos em va deixar i al catre una altra vegada. A les 5:25 em torno aixecar per preparar-me i aquí van començar els problemes. La sortida era a les 6 del matí i amb mitja hora no tenia temps de res. Com una bala em vaig preparar i vestir. Vaig anar a recollir el dorsal i quan pujo a la bici la Lefty no tenia pressió menos mal que portava la bomba. Faltant un minut per donar la sortida arribo al control de signatures. No havia anat ni al lavabo. Quin estres.
Arranca la cursa amb els poc més de 50 participants/inconscients i després de creuar el poble comencem a pujar i baixar senderes i pistes amb fang. Creuem riuets i el recorregut no para de complicar-se. La cursa es fa a través del GPS, obligatori, però els primers 30 quilòmetres estaven marcats perquè havien petites diferències amb el track. Només portava 10 quilòmetres i només pensava en abandonar. Les cames no funcionaven, el cor no pujava de voltes. En definitiva un desastre que de pensar en tot el que me quedava només em donava molt mal rotllo. Poc a poc, molt poc a poc van passant el quilòmetres i sobretot les hores. El dia estava completament ennuvolat i de tant en tant caien quatre gotes però res de l'altre món. El terreny en general estava bé encara que amb fang en moltes zones ja que tota la setmana havia estat plovent de manera intermitent. El recorregut espectacular en tots els sentits, vegetació, vistes, ambient però sobretot dur, molt dur. Vaig haver de baixar de la bicicleta no sé sap quantes vegades per remuntar senderes. Les baixades, on pensava recuperar part del temps perdut a les dures pujades, es convertien en els trams més complicats per culpa del fang.
Total que, patint i patint ja havia superat el quilòmetre 100 i començava, en teoria la part més light de la prova. A falta de 5 quilòmetres per arribar a l'avituallament del dinar va començar a ploure torrencialment i quan dic torrencialment vull dir que va caure la de cristo. Aigua i més aigua, llams i trons. No sabia on amagar-me. Només volia arribar a l'avituallament. Afortunadament aquest estava en un magatzem i aquí em vaig trobar amb un grup de quatre on anava la primera fémina de la cursa i que tota l'estona els havia portat 5 minuts per davant però no havia manera de contactar amb ells. El tram de cursa des d'aquest avituallament fins el següent va ser, sense cap dubte, el recorregut més dur, llarg i penós que he fet mai. La bicicleta va arribar a quedar-se estacada en el fang fins l'altura del pedalier sense possiblitat de sortir si no era a mans. Un veritable infern que no acabava mai. Les hores passaven però els quilòmetres no. Un cop vam arribar a Alpens, quilòmetre 140, l'organització ens va comunicar que la cursa quedava neutralitzada. Que cap corredor havia arribat a meta i que hi havia gent que havia abandonat o per hipotèrmia o per fatiga.
És una llàstima, només quedaven 45 quilòmetres més però tenien tota la raó del món, s'havia de neutralitzar. Vaig arribar a convulsionar sobre la bicicleta en alguns moments amb unes tremolors que no me deixaven ni frenar. Realment dur, molt dur. Pistes i senderes infinites de pujada enfangades sense possibilitat de pedalar. Un infern.
Bé, ja està passat. Quan estava a punt de marxar de Torelló l'organització em va agafar per sorpresa i em va dir que no podia marxar que anaven a entregar els premis tal i com havíem quedat en el moment de neutralizar la cursa.
Suposo que es van equivocar, no sé però, em vaig emportar el trofeu al segon classificat de la categoria +40.
A www.btt-mania.com m'esplaiaré una mica més. Són massa hores de sensacions per un resum tant breu.

Liberto

5 comentaris:

  1. uff! menos mal que no te vaig fer cas de vindre, en lo poc que m'agrada el fang i remuntar senderes a peu... jejeje, enhorabona pel segon lloc en M40
    Si arribo a vindre jo si que plego al km 10...

    ResponElimina
  2. Jolin estas com un bou! pujan i baixan senderes en fang i titirejant però tu damunt la bici, enhorabona!!!

    ResponElimina
  3. Felicitats maquina, segur que els 140 que vas fer eren mes durs que els 185 en bones condicions meteorològiques.

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats Liberto, segons expliques la cosa va anar de bastos! Enhorabona per afrontar el repte i pel premi!!
    Pau

    ResponElimina
  5. Moltes felicitats!!! ho veus com va anar bé no anar al lavabo i sí signar el control de firmes, així et vas emportar trofeu... jjj
    140 kms de fang s'han de fer duríssim, la enhorabona, segur que en properes edicions hi fan cap més moleteros.
    Juanjo

    ResponElimina