Continueu sorprenent!! Felicitats
Salut i cames
fotos 1
fotos 2
video
VIII BTT VALL DE LA GLORIETA
El passat 25 de setembre, ens vam desplaçar alguns integrants de la Moleta per participar en la VIII BTT Val de la Glorieta que organitzava el club ciclista d’Alcover. A les 7:00 del matí i encara de nit, enfilàvem la carretera direcció Alcover Juanjo, Jordi, Albert, Pili, Ramón i un servidor.
Arribem a Alcover i comença el ritual de totes les marxes, anar a buscar el dorsal, preparar les bicis, reparar alguna roda punxada per sorpresa (cosa que va provocar algun moment de nervis) i fer una mica de calentament abans que donessin la sortida.
Avui a l’hora de quedar per marxar hi ha desbandada i els moleteros acudim a Tivissa en comptagotes, però tots al puesto amb el traje de luces i a l’hora. Acudim Pili, Cristina, Sandra (que estrena mitja bici), Carmelo, Miquelet, David, Jordi, Ramón, Pau, Josep lo de Xerta i jo. Pot ser que em deixa a algú, ho sento si és així, però a l’anar separats no me’n recordo.
Dia sec, ventós i fresc s’aixeca, lo qual farà la marxa encara més dura, per les zones altes de la Serra de Tivissa.
Comença el ritual dels dorsals, escalfament, salutacions (fent vore que venim a passar el dia i de xarreta, quan és tot el contrari), la cabra ja està a la zona de l’arribada, col.locació al txurro de sortida, uns més legals que d’altres, però tots a puesto, i esperant que pete la traca que donarà la sortida i que a algún l’haurà despertat i tot. Ens trobem a gent del terreno, els de sempre i veiem gent nova, la proximitat a Reus i Tarragona de Tivissa, es deixa notar. En categoria femenina també, i a més es palpa catxé i ho acabarien confirmant les classificacions finals.
Aquest any, la gent de Tivissa ens han sorprès amb el recorregut, fent-lo molt més divertit, i per que no dir-ho, més dur. Primerament fem un petit bucle per la zona propera al poble, en direcció a Ginestar per a endinsar-nos a fer un corriol ràpid, que ens deixa a la pista asfaltada molt exigent de pujada cap al Coll de Maula, on es fa la tria de la proba. Allí mateix i sense agafar pràcticament ni aire, tombem cap al GR-7 de baixada, i molt tècnic. Seguim baixant per pista ràpida, tombem en direcció nord i tornem a remuntar la serra, primer per pista i finalment per corriol, dur i tècnic un altre cop. Tornem a estar al Coll de Maula i ara baixem per pista en direcció Rasquera per la pista de Burgans. Tornem a remuntar cap a l’ermita de Sant Blai i sender d’arribada al poble, clàssic d’altres anys com a postre d’un recorregut de lo millor que es pot demanar, baix el meu punt de vista és clar, dur, tècnic, i el marc impressionant.
Els avituallaments encertats en la col.locació, i el del final, dels que et deixen sense ganes de dinar en arribar a casa. Dutxa, massatge i entrega de premis. Aquesta és de les que no ens perdem mai i vore-li la cara del guanyador com li canvia per moments quan li donen la cabra.
El pòdium femení, torna a tenir representació moletera pels pèls, Pili ha fet tercera.
Dades de la proba:
-Distancia: 33 qms.
-Desnivell: +1150 mts.
-Participants: 150 +-
Més info: http://aperlacabra.blogspot.com/
Juanjo
Estem a les acaballes ja de l’estiu i toca ja una clàssica de les marxes en btt de les terres de l’Ebre: el camí de Sirga, a Móra d’Ebre, organitzada pels nostres companys de la Penya Ciclista Ribera d’Ebre.
Quedem a l’hora de sempre, al lloc de sempre, a l’aparcament d’un centre comercial (així no fem propaganda gratuïta) i tirem cap a Móra els/les moleteros amb ganes de celebrar la diada nacional deixant-se la pell per la Ribera: Cristina, Pili, Mònica, Carmelo, Guillermo, Lluís, Ramón, Pau, Jordi, Liberto, Josep i Juanjo, vamos, un bon grapat.
L’organització va estar a un gran nivell, tot i la complicació del circuit amb diferents bucles on es mesclaven els dos sentits de la marxa, però tot molt ben indicat, els avituallaments ben situats i entrepà amb refrescos, fruita i dolços a l’arribada. Que més es pot demanar? Una dutxa? Un massatge? Doncs també n’hi va haver.
No va ser un dels dies més calorosos que ens ha tocat patir en d’altres edicions, un punt a favor en aquest sentit ha sigut canviar l’horari i no fer-la per la tarde com es va fer alguns anys.
Dades de la marxa:
-Distància: 46 qms
-Desnivell:+1.050 mts
-Participants: +/- 150
CRÒNICA DE
Marxem dos dies abans de la proba, així ens prenem el viatge més tranquil·lament, fem nit a Baden (Suïssa) i a l’endemà, després de dinar estem ja a Mittenwald (Alemanya), punt de sortida de
Anem a buscar dorsals, bosses, i lots de productes varis de publicitat. Després, ja anem cap al pavelló on es fan els actes de presentació de la proba i el primer Pasta Party, amb balls, begudes i pastes típiques tiroleses.
Cal dir que
Aquesta és la que vam escollir, primerament per que és la més econòmica (150,00 €) i per que també és la manera en la que millor es viu aquesta proba des de dins, i així també conèixer a molts dels participants i poder discutir la jugada cada dia, abans i després de l’etapa.
L’opció del Camp, hi incloïa també l’esmorçar, que això sí que estava de conya. El sopar, anomenat Pasta Party, estava inclòs amb el preu de la inscripció de la cursa. Aquest tenia un plat de pasta acompanyat d’amanida algun dia, o d’un segon plat, fruita o dolços.
En quant als avituallaments de la proba, són més que correctes, amb abundant fruita, fruits secs, barretes i gels, però només si els demanaves i a més te’ls donaven oberts. Una cosa molt original és que hi havia cogombre amb sal, jo no ho havia vist mai però deien que anava molt bé per als calambres.
Pel que fa a les bicis, es poden deixar totes les nits en un parc tancat i vigilat, això sí, els dies que era al ras, si plovia te la trobaves ben fresqueta.
En quant als serveis de rescat i/o emergència, jo almenys no vaig veure cap ambulància de les que estem acostumats, tot es feia a través de motos que hi havia pel recorregut per a una assistència ràpida i en cas necessari es feia el rescat amb helicòpter. Malauradament en va haver més d’un d’accident greu i va ser necessari activar tots els dispositius. Crec que és la manera més encertada donada la orografia del terreny.
La sortida de cada etapa, estava muntada en sectors per ordre de la classificació general, hi havia des de l’A fins al D. Nosaltres sempre vam estar al B. Hi havies d’estar
Abans d’explicar els detalls de les etapes, voldria fer una petita valoració de lo qué és el recorregut en si:
- corriols, no n’hi ha gaire, però els que hi ha, estan nets, són amples i d’una vellesa que no estem gens acostumats.
- asfalt massa per al meu gust, sobretot en els trams de baixada.
- organització, un 10 de 10. Impecable en tots els sentits, no es pot demanar més.
- marcatge, un altre 10, tret d’un parell d’equivocacions que vam tenir, però estava ben marcat.
- dificultat tècnica, nivell mig, apte per a qualsevol que estigui acostumat a fer btt pel nostre terreny.
- dificultat física, nivell alt molt alt, hi ha molt desnivell i són molts dies seguits.
Si algú té interés en fer-la o vol saber més coses, que no dubti en preguntar’m-ho, guardo tots els detalls de les reserves d’hotels, plànols de les poblacions, ...
CRÒNICA ETAPES
Aquesta primera nit l’hem passada a la furgo d’Óscar, això si, hem deixat les bicis al garatge de l’hotel dels companys de Tarragona. Ens aixequem aviat i ens vé a veure Lluís i ens dona la noticia del dia: la nit passada han robat totes les bicis del garatge menys les nostres. L’única explicació que hi trobem és que les nostres estaven lligades amb una candau i no les van poder treure per la porta totes a la vegada. Totes les demés, les van robar, i al tanto que hi havia bicis de més de 7.000 euros. La propietaria de l’hotel en evident estat de txoc. Segons ella no havia passat mai res, policia amunt i avall i els propietaris de les bicis maleint-ho tot.
Amb el “jaleo”, arribem tard a l’esmorçar dels participants i hem de comprar alguna cosa a un súper. Falten
Al ser el primer dia, es surt a les 10.00 h. La resta dels dies serà a les 9 en punt.
Ambient de gala a la sortida amb els pros al davant i nosaltres just al darrera, ja que el primer dia no hi ha filtre. Nervis, lavabo, nervis i al lavabo un altre cop. Comença
Hem acabat l’etapa i em faig una idea ràpida dels desnivells per tal de poder regular els propers dies. Arribem i tenim cervesa gratis per un tubo, el primer dia de Camp comencem a entendre on són les coses i el control que porten la gent de la organització. Tot ho trobem ok, i tot i que dormim a terra, no està gens malament la coltxoneta de la piscina que porto. Dec estar reventat.
Weeberg és un poble molt petit i no hi ha res per a anar a donar un volt. Petem la txerrada amb gent del país i a les 21:30 h ja estem dormint.
2ona ETAPA. WEEBERG (AUT) – MAYRHOFFEN (AUT). 68,74 kms i +2.911 mts
A les 5 del matí la gent es comença a llevar del llit. Curiosament la gent el primer que es fa és rentar-se les dents, abans d’esmorçar i un altre cop després.
La sortida és a les 9 però a les 8 volem estar al lloc, o sigue que fem el mateix que els altres. Esmorçar continental, anar a buscar la bici, traje de luces i en marxa. Avui toca bon estofat, i saben lo d’ahir, ja toca regular, sense passar mai de 165 ppm, fem l’etapa a bon ritme. És diumenge i es nota la quantitat de públic que ens trobem als ports i que ens trobem en algún tram de carretera. L’arribada, igual que ahir es fa després de fer trams rodadors de carrils bici, que a vegades amaguen alguna emboscada, de cara amunt claro.
Mayrhoffen és una ciutat més gran i es nota. Aqui hi trobem de tot per a anar a donar un tomb. A partir d’avui, durant tota
Avui al Pasta-Party tenim la visita del Gary Fisher. Els que fa anys que fem btt, el coneixem com un dels inventors d’aquest esport, juntament amb d’altres. Ens decica unes paraules, fotos i a dormir.
Anit vam sortir del Pasta Party que ja començava a ploure i no ha parat en tota la nit, han baixat també les temperatures i la gent ja no fa tan bona cara. Esmorzem a la carpa d’un hotel que ens ha preparat de tot i bó i ara ens toca canviar-nos, i és quan vé lo bó. Portem roba d’estiu, maniguets i perneres, però d’estiu igualment amb un trist txubasquero. Evidentment no ens posem una hora a esperar-nos al filtre de sortida, plantem bicis i ens posem a sota un balcó, tendall, lo que sigue. La majoria ho fan també, però alguns encara no se n’han enterat de que està plovent.
Comença el ritual de cançons previs al pistoletasso i jo, que no em moc fins al Highway to Hell. Arranquem i cap amunt, convinant asfalt i sendera, a sobre tècnica i banyada. Algun punt hem de baixar de la bici i la neu fa acte de presència. A punt de coronar (2.300 mt), un tram més rodador ens baixa un ramat de vaques enormes, la simpàtica del davant em tossa i em fot a terra. Cap problema, amb la que està caient, és el de menys. Descens rapidíssim i baix al port, ja estem a Itàlia. A partir d’ara, tram rodador i vent a favor, però per carrils bicis de continus puja i baixa. Óscar té un petit accident però res important, senderes ràpides i amples, però banyades. Estem bastant al davant, es nota amb la velocitat que es donen els relleus. Meta a
Avui toca neteja de bicis i repassada mecànica, amb la que veig que tinc els coixinets de la caixa pedalier bastant cascats. Netejo, engrasso i demà provarem a vorem que tal.
Aquesta nit sopem a la fresca, pasta per variar però amb pastes típiques. Avui la birra s’ha de pagar a banda. Cap problema.
Sabíem abans de començar
Avui fa bo i la moral almenys no està pel terra. Arranquem, per a variar “a bloque” i el port, que comença per asfalt, passa a terra banyada i pegalosa, alegria i de la bona, però les sensacions són prou bones, coronem el mític Kreuztal a gairebé 2.100 mt d’alçada, comencem a baixar però poc, les sendes precioses però molt perilloses a causa de la pluja d’ahir. A partir d’ara serà un contínuo puja i baixa, però ens han deixat els millors xoriços per al final. Gràcies companys!!.
Últim descens, també curt i estem ja a la preciosa ciutat de St. Vigil. Ens han preparat els voluntaris del poble un dinar de benvinguda, de pasta of course.
Òscar és el que més ha patit les conseqüències de la nevada d’ahir i avui ha patit una mica per respirar bé. Cap a la farmàcia, medicaments i a suar tota la nit. Sopar al pasta party per variar i quan tornem, està plovent. Ai mareta meua que demà patirem un altre cop.
Ens llevem a les 5:30 h del matí, és el que té dormir amb alemanys amb ganes de rentar-se les dents vint-i-sis cops al dia, grrññg!!! Avui toca esmorçar que ens ofereixen els hotels. Ens ha tocat el bó, de quatre estrelles, per tant, esmorçar de gala, lavabo de gala, cambreres de gala, per al dia de gossos que ens espera. Avui plou i neva, lo pitjor és que no hi ha factor sorpresa. És el que hi ha. Resignació, sortida i a aguantar.
Lo d’avui és massa, anem calats i l’inici de la etapa és rodadora, per tant, fred als ossos, aquest fred que no et marxa de cap manera. Pugem el port, no és gaire dur però molt llarg, estem gairebé congelats i ens toca baixar una pista trencadíssima, difícil de traçar i amb els dits congelats no saps si frenes o si ja no tens mans. Arribem a l’avituallament i ens informen que es tallarà la etapa al cap de 20 kms. La gent es torna boja de cop, accelera tothom el ritme con si haguessin dit que es tallava a 2 kms. Nosaltres fem el mateix. A muerte, arribem a Cortina d’Ampezzo i es comença a pujar el port, i a mitant, al segon avituallament, és el punt on es talla la cursa. Ara vé lo pitjor, acabar de pujar el port de
Arribem al camp, que està a Caprille enlloc d’Alleghe que és el final, tenim servei de bus gratuït i avui toca dutxa molt calenta i una mica de migdiada. Sembla que ja ens han passat tot els mals. Sopar Pasta Party al palau de gel i a dormir aviat, a vore si demà s’aguanta el temps, els del poble diuen que hi haurà aigua.
NO PLOU. Alegria!!! Ens llevem aviat per que l’esmorçar està a Alleghe i hem d’agafar el servei de bus. Avui, juntament amb la d’ahir, són les que a priori eren les etapes més boniques, la d’ahir amb la retallada i la neu, com a que no tinc massa bon record, però la d’avui, amb el pas de San Pellegrino i amb el Passo Rolle, ha sigut Dolomita en estat pur.
Un cop passat San Pellegrino ens hem perdut un parell de cops, i hem perdut bastant temps, almenys 10 minuts, però tot i així, bona cara i a disfrutar de les famoses formes Dolomítiques.
Arribada per corriol a San Martino, rebentada de l’amortiguador del darrera i cap al taller. Avui toca anar a Fox i a Specialized, que em canviarà els rodaments de la caixa. A Fox em diuen primer el que val la reparació, quan la vaig a buscar, me l’han arreglat i sorpresa, no em fan pagar per que reconeixen que hi havia un error de fabricació, igualet que a Espanya, sí senyor. El dels rodaments em fa el favor, però em fa la pregunta clau per entrar al taller, que si em compraré una Specialized la propera bici, de moment li dic que segurament no serà la marca que tinc, amb lo qual, ja em deixa entrar i em clica l’ullet. Li pago el que em demana, i a més li dono propina pel favor que m’ha fet.
Hem aprofitat i hem anat a vore el Tour al bar Margaritta, i així a vore si se’ns apega algo d’Andy Schleck.
Acabem anant a sopar al pavelló, a sota mateix d’un rocòdrom dels que fan goig.
7ena. ETAPA. SAN MARTINO DI CASTROZZA-TRENTO. 122,70 kms i +2.598 mt
Toca etapa que té més descens que ascens, tot i així gairebé 2600 txitxarros. La etapa és de bojos, és va a mil sortint d’Alleghe per pistes ràpides però amb molta gent, sortim ben parats i hem de pujar a les Cinco Crocci. No és gaire dur, però és llarguíssim aquest port, gairebé 2.100 mt té el simpàtic. Hem pujat a roda d’una de les primeres parelles mixtes i gairebé em reventa el tio aquell. L’he acabat felicitant i tot, baixada bestial, combinant pistes i asfalt fins a Marter. A partir d’alli menjar i a roda d’un grup molt bó. Arriba la tatxuela del final, Deu ni dó quina tatxa, i la gent comença a rebentar càrters. Óscar i jo ens salvem de l’escabetxina i atrapem un altre grup del davant. Crec que ens ha sortit la millor etapa de totes, tot i que hem gastat poc. Arribada a Trento neutralitzada a causa del trànsit, kaos per trobar el camp, el Pasta Party, es nota que ja estem a una gran ciutat. Anem a sopar, boníssim per cert, amb degustacions de
varis tipus de pastes, fem un volt, gelatto i a vore quatre ragazzes que també toca. Arribem al camp i sorpresa, resulta que també és un teatre i fan un concert; toca’t els c_ll_ns. Sort dels taps que em va deixar Óscar i de la fatiga, caig rodó fins a les 5:30 h.
Això s’acaba. Les cames ja no van tant, però el cansament ja és mes psicològic d’estar fent tots els dies el mateix i als mateixos horaris. Falten cinc minuts per a sortir i es posa a ploure. Alegria un altre cop. Aquesta etapa, tot i ser la última no la regalen. Ens han deixat les millors rampes de tota
Tant temps preparant-la, faci el temps que faci, ara entrenant amb Óscar, ara amb els companys de Grupeta, amb els de
Agraïments
A tota la gent que ens ha donat suport des del primer moment que vam tenir la idea boja de fer una de les probes més dures del calendari a nivell d’etapes, als companys de Grupeta de carretera amb els que he fet entrenaments llargs de fons durant la època d’hivern, als de
I com no, a les entitats o empreses que ens heu donat suport econòmic, més encara en el context econòmic en el que estem passant. Gràcies a
Agraïments especials.
Com sempre, als de casa, que sé que els tinc al costat, vagis on vagis, i és d’ells de lo primer que me’n recordo, tant quan les coses em van bé o malament. Tinc la sensació que cada cop ho entenen més aquesta mania d’anar en bici a tot arreu ja, no sé si per esgotament o que. Gràcies.
Agraïment menció especial.
A dues persones, que tot i que no estaven passant una situació familiar gens agradable, em van ajudar a cuidar d’algo molt especial per a mi, el Neo, sense que els hagis de demanar-ho. Sou lo millor que hi ha.
GRÀCIES PILI.
GRÀCIES PAU.
http://www.bike-magazin.de/event/bike-transalp/?L=1