L’aventura d’aquesta Quebrantahuesos fa dies que va començar, primer amb la preinscripció, després amb el sorteig, més tard amb la bici, els entrenaments en grup, en solitari, els dies bons, dolents, etc.
És el divendres a migdia quan començo el camí de pujada cap a Sabinyanigo, més content que unes Pasqües i pensant en l’aventura que estava a punt de començar. Ja
d’arribada, ja es veia que no estaria sol, ja que la majoria de cotxes que pujaven portaven alguna bici o altra. El primer que vaig fer en arribar va ser anar a la fira a buscar el dorsal i allò estava plè com un ou. Corredors profesionals, paradetes (em vaig comprar un xabasquero que em va anar de gala) i sobretot grups de gent que flipaven com jo. Després de donar una volteta, cap a l’hotel que teniem piscina de xorrets i s’havia d’aprofitar, soparot i a l’habitació a acabar de preparar-ho tot, semblava tonto ara agafo això, ara ho deixo, pos ara dos barretes, pos ara un gel, lo xubasquero,...total senyors, estava nerviós que voleu que us digui, el llit em va tranquilitzar una mica i per fi a dormir.
A les 5h30’ diana i a esmorzar, de tot com els bons però no passava gaire menjar, sortim amb les bicis a les 6h45’ cap a la sortida i allò ja era un bullici de gent per tot arreu amb bici i milers d’acompanyant sense bici i amb les càmares per inmortalitzar un moment únic per a molts.
A les 7h30’ el tret de sortida i al cap de una bona estona començo a avancar molt poc a poc. La serp multicolor ara si que està en marxa i és interminable.
De moment regulant, ja que ens havien informat que a la part francesa ens trobaríem pluja. Pujo el Somport amb molt bones sensacions però amb respecte ja que això acaba de començar. Baixada de Samport amb la carretera mullada i a la part de França en busca el Marie Blanque, començo a trobar la temuda pluja. Rés de d’altre món, però feia que la gent mostrés certa tensió ja que alguns contaven barbaritats de l’edició anterior. La pujada al Marie Blanque és molt bonica però hi havia boira i el respecte que em feia el port va fer que estigués pendent del pulsòmetre. Agafo avituallament i cap a baix, de moment vaig bé i els quilòmetres van caient.
Començo la pujada al Portalet, el port més llarg de tots amb 29 kms d’ascensió, és en aquest port a on s’aplega més gent, van passant els quilòmetres força bé ja que el desnivell dels primers quilòmetres no és massa gran i vaig avançant a molts corredors, cosa que em motiva molt. Els darrers crec que es fan durs a la majoria, però la darrera empenta la dona la cridòria i el suport de la gent, que durant hores no para d’animar a tots els corredors. Mare meva quin ambient fins i tot en poso de carn de gallina!!!!
Sembla mentida que en aquestes alçades una prova de ciclime et pugui enganxar tant i sobretot emociar, no per la duresa ni per l’esforç, sinó pel fet de veure tanta gent compartint una mateixa afició que tu i notar el sentit de superació de moltíssima gent.
Per un dia et sents gran damunt la bicicleta sigui quin sigui el teu nivell! .
L’any vinent hem d’anar un grup de la moleta.
Josep Lleixà
www.quebrantahuesos.com/
