Traductor

dimecres, 26 de setembre del 2012

QH MTB

Coincidia amb la prova de la Xallenger de Tivissa però una ocasió com aquesta no es podia deixar escapar. Aquest Juliol ens vam refredar per fer la Oturia Extrema que també es celebrava a Sabiñànigo i que compartia part del recorregut amb la QH de mtb. Era una bona ocasió per rectificar la ocasió perduda i descobrir la pujada al cim del Oturia i sobre tot el llarg sender de baixada que ens havien dit era interminable.

La prova era el Campionat d'Espanya de marató, així que estava la flor i nata del mtb espanyol: Mantecon, Ismael Ventura, Milton Ramos, Heras, Zaballa, Iñaki Lejarreta... i molts més pros.

A la sortida primer estaven els diferents calaixos per categories del federats amb llicència de competició, i a la part del darrera tots els que teniem llicència de cicloturista.

Ens esperaven 80km i 2600 d+, el mateix recorregut dels pros sortint 2 minuts més tard.  A l'altimetria es podia veure que bàsicament es tractava de fer dues pujades molt llargues (Oturia i Punta Güé)  amb molt desnivell, les baixades pertinents (que segons ens havien comentat eren bàsicament senders); la resta eren petites pujades i algun tram pla.

Desprès d'una sortida molt ràpida fent 9km de carretera, al pur estil QH, començavem la llarguíssima pujada a Oturia. Si la pujada es va fer llarga, la baixada encara més. Una primera meitat per un sender molt ràpid però molt trencat i bastant incòmode, que va deixar KO la bici de Juanjo (punxada i desprès canvi i rallos). La segona part millorava i la sendera és va fer molt divertida i com ens havien comentat: interminable.

Un cop baix el terreny no era gaire rodador, els senders de pujada i les pistes pedregoses no et deixaven agafar ritme. 

El recorregut s'apropava a Sabiñanigo al quilòmetre 60, abans de la pujada a Punta Güé, allí és podia escollir el recorregut "curt",  Albert va decidir que ja en tenia prou amb els més de 1500 d+ i 60km i amb bon criteri va decidir acabar allí (més val quedar-se amb un bon sabor de boca). 

La última pujada es va fer pesada, no era tan llarga com Oturia ni amb tant desnivell però la pista no era tant agraïda i les cames ja portaven càstig. Un cop al cim encara ens quedava, desprès d'una baixadeta, un bon tram de caminar abans d'agafar la empinada sendera que ens baixava a Sabiñanigo.



1 comentari:

  1. Molt bé cracks, quina enveja que m'haveu fet bandidos!! bé, Juanjo no m'ha fet cap enveja, què mala sort noi.

    ResponElimina