TRANSALP 1/10

CRÒNICA DE LA TRANSALP 2011. DEL 16/07 AL 23/07

ASPECTES GENERALS

Seguint la tendència de preparar i formar part de nous reptes ciclistes, dos dels membres de la Moleta Btt, ens decidim a enfrontar-nos a la Transalp Bike, una proba ja clàssica en els calendaris internacionals del món de la btt, sobretot pel que fa a les probes per etapes. D’un gran prestigi i també ressonància mediàtica, és conegut també la dificultat per a poder-hi participar, donada a que està limitada a un nombre concret de participants, que són 1100, per equips de dos corredors, o sigue que 550 equips. Finalment, sona la flauta i hi podem participar.

Tant a Òscar com a mi, ens fa molta il·lusió però també respecte, per tant, som a primers d’any i som coneixedors que ens hi hem de posar a treballar, pel que fa a les cargues de fons com a les de desnivell, més de cara al final de la preparació. Tanco números la primera setmana de juliol, i des de la segona quinzena de gener, acumulo un total de 17.000 kms i 159.000 mts + de desnivell acumulat, tant en bici de carretera com en de muntanya.

Ara toca sortir a rodar durant dues hores cada dia amb desnivells molt suaus, hora de massatges, menjar abundant i fugir de la calor del nostre terreny. Estem a una setmana de la sortida i pensem que tenim les bateries carregades.

Marxem dos dies abans de la proba, així ens prenem el viatge més tranquil·lament, fem nit a Baden (Suïssa) i a l’endemà, després de dinar estem ja a Mittenwald (Alemanya), punt de sortida de la Transalp 2011.

Anem a buscar dorsals, bosses, i lots de productes varis de publicitat. Després, ja anem cap al pavelló on es fan els actes de presentació de la proba i el primer Pasta Party, amb balls, begudes i pastes típiques tiroleses.

Cal dir que la Transalp, al ser una proba en línia, és la mateixa organització de la proba que et trasllada les teves coses que no t’endus amb la bici, així doncs, coneixedors de les diferents necessitats i/o mides de bosses de cada ciclista, són ells qui te’n donen una de la mateixa mida per a tothom i allí hi has de posar tot el que et vulgues emportar, no més. La sort és que hi cap tot el que necessites, almenys per a nosaltres.

Pel que fa a les pernoctacions, es pot fer de dues maneres: la modalitat lliure, que els participants van d’hotel, pensió, alberg o autocaravana, ho has d’haver comunicat prèviament a la organització i et porten la bossa on els hi has dit, i la del Camp.

Aquesta és la que vam escollir, primerament per que és la més econòmica (150,00 €) i per que també és la manera en la que millor es viu aquesta proba des de dins, i així també conèixer a molts dels participants i poder discutir la jugada cada dia, abans i després de l’etapa.

L’opció del Camp, hi incloïa també l’esmorçar, que això sí que estava de conya. El sopar, anomenat Pasta Party, estava inclòs amb el preu de la inscripció de la cursa. Aquest tenia un plat de pasta acompanyat d’amanida algun dia, o d’un segon plat, fruita o dolços.

Una cosa molt curiosa de la Transalp, és que l’esmorçar i el Pasta Party anava a càrrec de les poblacions per les que s’aturava la proba. Eren els voluntaris locals qui se’n cuidaven, o en el cas d’algun altre, un servei de cattering contractat per l’administració local o inclòs, per exemple a St. Vigil, els hotels es van repartir els participants i cadascun ens acollia a alguns (a nosaltres ens va tocar el de quatre estrelles i ja us podeu imaginar com ens vam posar). És una manera que tenen de promocionar-se aquestes poblacions, i i així també de fer més barata la inscripció als participants. És per això que cada dia, depenen del poble, hi havia una cosa o una altra per sopar/esmorçar. A mesura que el poble era més gran o turístic, es notava en com t’havien omplit el plat, però en general, van estar tots molt bé.

En quant als avituallaments de la proba, són més que correctes, amb abundant fruita, fruits secs, barretes i gels, però només si els demanaves i a més te’ls donaven oberts. Una cosa molt original és que hi havia cogombre amb sal, jo no ho havia vist mai però deien que anava molt bé per als calambres.

Pel que fa a les bicis, es poden deixar totes les nits en un parc tancat i vigilat, això sí, els dies que era al ras, si plovia te la trobaves ben fresqueta.

En quant als serveis de rescat i/o emergència, jo almenys no vaig veure cap ambulància de les que estem acostumats, tot es feia a través de motos que hi havia pel recorregut per a una assistència ràpida i en cas necessari es feia el rescat amb helicòpter. Malauradament en va haver més d’un d’accident greu i va ser necessari activar tots els dispositius. Crec que és la manera més encertada donada la orografia del terreny.

La sortida de cada etapa, estava muntada en sectors per ordre de la classificació general, hi havia des de l’A fins al D. Nosaltres sempre vam estar al B. Hi havies d’estar 45’ abans de la sortida oficial, fes el temps que fes, plogue o neve. Mentre parla l’speaker, els últims 15’ posen les mateixes cançons cada etapa i així des de la primera edició. La última de totes, just quan faltava 1’, era el mític Highway to Hell d’AC/DC. Impressionant.

Abans d’explicar els detalls de les etapes, voldria fer una petita valoració de lo qué és el recorregut en si:

- corriols, no n’hi ha gaire, però els que hi ha, estan nets, són amples i d’una vellesa que no estem gens acostumats.

- asfalt massa per al meu gust, sobretot en els trams de baixada.

- organització, un 10 de 10. Impecable en tots els sentits, no es pot demanar més.

- marcatge, un altre 10, tret d’un parell d’equivocacions que vam tenir, però estava ben marcat.

- dificultat tècnica, nivell mig, apte per a qualsevol que estigui acostumat a fer btt pel nostre terreny.

- dificultat física, nivell alt molt alt, hi ha molt desnivell i són molts dies seguits.

Si algú té interés en fer-la o vol saber més coses, que no dubti en preguntar’m-ho, guardo tots els detalls de les reserves d’hotels, plànols de les poblacions, ...